Post-Concert (La Nau)

Amb molta menys demora que l'última vegada (com podeu veure, la meva conducta millora dia rere dia) ens trobem aquí per rememorar el concert de dissabte passat, dia 13 de juny, a La Nau del Poblenou junt amb Sargon i Dragonslayer.

Primer de tot, cal recordar que es tractava de la primera vegada que Blue Coconut s'encarregava de muntar el concert, en el sentit de buscar sala i fer les gestions necessàries, buscar els grups, fer funcionar els horaris, intentar i confiar a portar el màxim de gent possible, etc. La sensació, passat aquell dia, és de satisfacció per la feina feta i pel resultat: el concert, més enllà d'un malentès amb la sala que ens va estar a punt de desmuntar els horaris, va funcionar correctament dins el previst i ens ho vam passar teta damunt de l'escenari (esperem que el públic que va venir també ho fes!)

Els companys que ens vam buscar per la festa de dissabte no podien haver estat millors: van obrir la nit els Dragonslayer, als qui pràcticament no coneixíem personalment, i van fer un molt bon concert, fent entrar a la gent en el tema. A més van demostrar ser una gent molt legal i agradable, amb qui es pot comptar per muntar un munt de bolus com aquest. Gràcies!


I per fi va arribar un dia que feia temps teníem ganes de viure, i és el fet de tocar en un mateix concert amb els Sargon, un grup que considerem gran amic de Blue Coconut, i un referent en molts sentits per a nosaltres. Es va donar el cas, a més, que era el penúltim concert de l'Uri, el cantant, l'últim a Barcelona, i això ho feia encara més especial, ja que per a nosaltres és una peça clau de Sargon. Des d'aquí una forta abraçada a ell i a tot el grup, que estem convençuts que podran omplir de la millor forma possible aquest gran buit que el Titan deixa per anar a triomfar als EEUU! Gràcies, va ser magnífic!


I pel que fa al nostre concert, dir-vos que, com sempre, i encara que soni molt tòpic, teníem moltes ganes de tocar! És el que té, havent tret un CD i no havent fet un concert des de la seva presentació ja fa més de mig any... ¬_¬' (certament no tenim perdó, quina patxorra). Això va fer possible que vinguéssim amb les piles recarregades, amb un repertori quasi nou, que teníem moltes ganes d'estrenar, tant de temes propis com de versions.


Les sensacions allà dalt, des del moment en què l'alarma de Snooze (una de les nostres estrenes) va anunciar l'inici del concert, van ser molt agradables, crec que puc parlar en nom de tots i dir que va ser un dels concerts en què ens hem sentit més còmodes tocant (només calia mirar la meva indumentària, més còmode impossible, tot i que veus internes a Blue Coconut s'han encarregat d'enverinar malèficament l'ambient substituint l'adjectiu còmode per cutre... grrrrr!! XD en fi, ja hi estic acostumat), disfrutant tot i algun dubte amb el so que rebíem per monitors, però sabent que a la sala estava sonant de collons, passant-ho bé, vibrant-ho, i dándolo todo peña, qué coño!! L'ego de l'Adri estava tant pels núvols que fins i tot es va posar una càmera que el filmés només a ell, imagineu-vos com estava l'ambientassu! El Frik lluïa nou look que va causar furor entre el sector femení per molt que els mascles sempre correm a criticar-lo, que si estàs molt emo, mariquita, i coses d'aquestes (serà l'enveja), el Seo i el Puy eren els que s'ho passaven més teta perquè s'havien preparat una coreografia basada bàsicament (valga la redundància) en uns salts molt molons que feien alhora i la caiguda dels quals coincidia amb l'atac de la nota o acord (segons si ens referim al Seo o al Puy, clar), i tu Erik, ja pots anar dient de mí, però la camisa vermella que lluïa el nostre cantant cantava força eh. Es va atrevir a fer allò que fan els cantats guais que mola tant de seure a davant la bateria i cridar "que passa, que no hi ha ningú aquí?" i llavors els mil·lers d'espectadors criden fervorosament i tal. Vamos, que estem fets uns professionals (¬_¬`...)


La veritat és que feia força patxoca veure el públic pendent del que feiem i que omplien dignament la sala (és obvi que no esperàvem 400 persones, però al final l'assistència la podem considerar força exitosa, més de 130 persones!). A vosaltres també, moltes gràcies, per seguir creient que val la pena gastar-se 8 € per passar una gran estona amb nosaltres i els nostres companys Sargon i Dragonslayer. Hem de donar un cop més les gràcies al Seo gran per tornar-se a encarregar del so nostre i dels Sargon i pel bon resultat obtingut, i al Diego que, tot i que no va poder posar les projeccions per problemes d'última hora, allà estava disposat a ajudar-nos un cop més! També a la Rocío, la noia que s'encarrega del merchandasing de Sargon, a qui vam deixar les nostres maquetes, i se'n van vendre 3!


Arribats a aquest punt, us recordaré el set list d'aquell dia:

Snooze (Blue Coconut)
Torn (Blue Coconut)
Used (Pain of Salvation)
Demà (Blue Coconut)
War Inside My Head (Dream Theater)
The Test That Stumped Them All (Dream Theater)
Cage of Sands (Blue Coconut)
The Eyes of Medusa (Symphony X)

Em despediré prenent-li per una vegada una expressió típica a l'Uri:

Fins aviat, Titans!

Salut i Prog!

Blue Coconut a la ràdio!!

Aquesta tarda Blue Coconut anirem a dos programes de ràdio. Primer anirem a Ràdio Ciutat de Badalona (94.4 FM) a una entrevista del programa Cafè Metàl·lic. El programa s'emetrà demà dimarts 9 de juny de 15h a 16h, i el penjaran a la web. Després anirem a Ràdio Ciutat Vella a una altra entrevista al programa Aturuxos. Quan poguem penjarem fotos i l'àudio. Salut!

Concert Blue Coconut + Sargon + Dragonslayer confirmat!! 13 juny 2009

Ei gent!

Bones notícies! Estem en condicions de confirmar que el dissabte 13 de juny tocarem amb Sargon i Dragonslayer a la sala La Nau (c/Alaba, 30). Els primers seran Dragonslayer (22h), els segons nosaltres (23h) i els tercers Sargon (00h). Les entrades tenen dos preus diferents. Si ens la compreu anticipada val 8€, si la compreu a la taquilla seran 10€ (totes les entrades inclouen una consumició).

Si en voleu una d'anticipada envieu-nos un correu a bcoconut@gmail.com i mirarem de donar-vos-la. Disposem de 40 entrades anticipades. De totes maneres, i per primer cop en un concert de Blue Coconut, les entrades es podran comprar en una botiga de discos! Aneu a la botiga Revolver del carrer Tallers i allà les trobareu. També en tenen 40.

Com que aquest concert l'hem organitzat nosaltres, us podem dir amb tota seguretat que els horaris seran aquests. No és allò de dir una hora sabent que començarem més tard; en aquest cas el concert començarà a les 22h, per tant, puntualitat!

Si encara no sabeu si us molarà prou aquest concert, visiteu els MySpaces de Sargon i Dragonslayer i ja veureu que val la pena venir per gaudir aquests dos grupassos! Si, a més, ens afegiu a nosaltres...

Hem de dir des d'aquí que ens fa moltíssima il·lusió tocar amb aquests dos grups amb tant prestigi dins l'escena metàl·lica de Catalunya i, sobretot, amb els nostres grans amics de Sargon. Des que Blue Coconut funciona que dèiem de fer un concert amb Sargon, i per fi podem dir que ho farem. Serà molt gran titans!!


Això és tot.

Fins el dia 13!

Nou concert: dissabte 13 juny Blue Coconut - Sargon - Dragonslayer

Ei gent.

Feia temps que no posàvem coses noves perquè estàvem concentrats en organitzar una cosa que comença a agafar forma. Bé, ens hem proposat organitzar el nostre primer concert i la cosa està ja força encarrilada. La cosa serà el dissabte 13 de juny a la sala La Nau (c/Alaba, 30) de Barcelona. Encara no està del tot tancat, però els companys de viatge (si tot va bé) seran els nostres colegues Sargon i Dragonslayer. L'hora d'inici seria sobre les 22h.

Seguirem informant, estigueu atents!!

Petit videoclip de Cage of Sands

Ei gent.

Us ensenyem un muntatge que vam fer amb el nostre tema Cage of Sands i la pel·lícula Hunger, dirigida per Steve McQueen el 2008. La nostra cançó, com ja deveu saber, parla del pres polític irlandès Bobby Sands i està inspirada en un escrit que va redactar a la presó de Maze, titulat Un dia en la meva vida (One day in my life), en el qual relata 24 hores d'un dia a la presó. La pel·lícula, per la seva banda, repassa els últims mesos de Bobby Sands a la presó de Maze. Sands i els seus companys van portar a terme una triple vaga: de neteja, de vestit, i, per últim, de fam. Sands va iniciar una vaga de fam que el va conduir a la mort. Juntament amb ell, van morir uns quants companys més. Trobareu més informació aquí i aquí.

Esperem que us agradi.





Fins aviat!!

Nova crítica: Metal4all.net

Ei poble.

Ha aparegut una nova crítica al portal Metal 4 all. Per veure-la heu d'anar aquí. De totes maneres, us la transcrivim tot seguit.

Es realmente excitante e inspirador poder ver la cantidad de bandas que, cada vez más dentro nuestras fronteras, se inclinan hacia propuestas complejas y retorcidas. Sí, claro que está bien que el rock directo, machacón y digerible tenga su presencia y hasta parece lógico que tenga las salidas comerciales más fáciles, pero desde luego, hay que agradecer que aparezcan formaciones como la que nos ocupa. Bandas capaces de mostrar sentimientos, ideas y conceptos complejos a través de una música no apta para fieles de los sonidos sencillos, puesto que la inmersión en sus obras son ejercicios de apredinzaje y paciencia en busca del verdadero sentido de las composiciones. Al igual que otros combos que hemos conocido en los últimos meses, como Cesaree, Marasme o Undefined, ahora le toca el turno a Blue Coconut, que como es lógico dentro de estilos tan absolutamente particulares, solo mantiene en común con los anteriores su gusto por no hacernos fácil la escucha ni la digestión de “End At 953”. Y quizás su mayor diferencia, en especial con Undefined y Marasme, sea su lejanía de las ambientaciones más lúgubres y un acercamiento, más que ocasional, al jazz e incluso a un concepto del flamenco muy particular, dando lugar a unas atmósferas y unos pasajes de serenidad, aunque en ocasiones se transforme en un sosiego inquietante. Por todo esto, hablar de influencias se hace harto complicado ya que es casi como si cogieran algo de Dream Theater y lo fusionaran con una pizca de Pat Metheny, unas vueltas anárquicas de The Mars Volta, un pellizco de Radiohead y guiños a todos los grandes del progresivo como Pink Floyd o los aclamados Porcupine Tree, lo que les hace absolutamente inclasificables.

Cinco son los temas que se presentan en “End At 953”, entre los que destaca la plácida y jazzera “ZZZ”. Un instrumental revoltoso y progresivo que bambolea el sonido, que lo curva y lo dispara, con una primera fase de lo más potente y metalera para terminar por dormirla plácidamente sobre una cama de limpio jazz virginal. Los momentos de fusión flamenca tienen una mayor presencia en los pasajes relatados en “Torn”, donde se asoman las guitarras acústicas que trotan a lomos de los teclados y que se abren paulatinamente a la distorsión y a la vuelta de las seis cuerdas eléctricas, sin prisas, incitando a abandonar toda resistencia y dejarse llevar mecido por la envolvente instrumentación. Esta segunda mitad del corte inicial, es otro de los grandes momentos del redondo. Los 70 toman forma en algunas de las etapas de “Snuro”, más proclive a la improvisación mientras que los aires metaleros y los minutos de mayor contundencia los dejan para las faraónicas “Black Earth” y “Cage Of Sands”, más épica y evocadora la primera y más contundente la segunda, en la que incluso se atreven a meter voces guturales, sobre una base de teclados cibernéticos que traen a la mente a los mismísimos Genesis.

No les falta talento a la hora de escribir o enfundarse sus instrumentos a estos jóvenes barceloneses, cuya propuesta habla por sí sola pero que tendrán que luchar con algo que desgraciadamente tiene pocos visos de victoria y es la difícil accesibilidad de su música a pesar de que destila calidad y madurez. Ojalá sepan entenderles y logren los apoyos necesarios para salir del circuito underground al que se ven abocados porque son capaces de llegar a cualquier amante de la música, sea del estilo que sea, ya que la suya es capaz de transportar, de evocar y de transmitir.


Bé, aviat tindrem novetats! Estigueu atents!

Salut!

Crítica al portal Metal Total i a The Metal Observer

Ei gent!!

Dues noves crítiques!!

1) Una ha aparegut al portal Metal Total. Aquí teniu l'enllaç.

En 2002 arranca la carrera de BLUE COCONUT, un sexteto catalán, del cual tenemos hoy noticias a través de su disco autoeditado “End at 953”. Definirlos musicalmente es altamente complicado: su disco consta de tan solo cinco temas, pero la longitud de cada uno no baja de los 6 o 7 minutos, mezclando momentos de un gran abanico de estilos e influencias, y haciendo que lleguemos a perder la cuenta del track que estamos escuchando, y nos centremos en la música, sin más. Digamos que, si difícil es definir a DREAM THEATER, PORCUPINE TREE, MUSE o RADIOHEAD, más lo es a una banda que mezcla momentos de estos, entro otros que se me ocurren. Ellos mismos lo llaman “Rock metal progresivo experimental”, una etiqueta que al menos, no es muy cerrada.

Riffs complejos entrecortados por otros más simples pero que, a su vez, se ven envueltos en melodías complicadas, cambios de ritmo pomposos y todo tipo de elementos que aderezan la mezcla de manera sublime. Perderemos la cuenta de los minutos desde el primer tema “Torn”, con estructuras muy trabajadas, no agobiantes, como muchas veces pasa en este tipo de música, y voces que rompen momentos de silencio, o que incluso desaparecen cuando se les espera.

Todo es elegancia y composiciones que no nos podemos esperar a priori. Nada está escrito. Incluso casi no nos daremos cuenta de que “Snuro” está interpretada en catalán, o de que “Zzz” es instrumental, la cual, por cierto, no adormece, pese a su título.

En ciertos momentos casi perdemos el hilo de si lo que escuchamos es la guitarra, el teclado, o incluso la voz. Por cierto, que las teclas cobran en este disco una importancia enorme. Hasta el final de “Cage of Sands”, tema inspirado en “One Day in my Life”, de Bobby Sands , parecerá que no nos hemos enterado de nada. Confusos, habremos de darle al play de nuevo y disfrutar una segunda escucha empezando a fijarnos ahora sí, en los detalles y en los elementos más individualizados. En ese momento será cuando más lo disfrutaremos.

Genial composición Progresiva, buenas mezclas, pero que como suele ocurrir en estos casos, corren el riesgo de que a muchos oyentes menos experimentados, les aburra tras unos minutos. En mi opinión, y tras demostrar lo que son capaces de hacer, espero con ganas una nueva grabación, algo más directa peo por supuesto, sin perder esas composiciones progresivas de elegante factura. Algo más enfocado a una noche de rock-metal en un bar puede que les llene las espaldas de fans. Por supuesto, hablo desde el punto de vista de darse a conocer, porque instrumental y compositivamente, ya han demostrado lo que valen.


2) L'altra ha aparegut al prestigiós portal The Metal Observer. Aquí hi ha l'enllaç.

A name like BLUE COCONUT comes off as a bit out of kilter for a band playing Metal, even the eclectic and sometimes quirk Progressive side of the coin. But simultaneously it is a fitting name for a band that tends heavily towards the 70s predecessor of their genre namesake, so if nothing else, is an honest articulation of a strong non-Metal element to the music. The sound itself mostly resembles a sort of grab bag of improvised Jazz, Spanish dance fusion, Neo-classicism, and old guard Progressive Rock ala GENESIS and JETHRO TULL. Taken all together, what emerges is something that is stylistically very open, loose in terms of feel, yet fairly organized thematically.

Perhaps the only thing that really keeps this underneath the Metal roof is regular references to heavy ended riff work that is just a little too dark for your old school rocker. The production definitely softens the blow of much of this darker guitar work with a character that is heavily tilted towards a retro 70s sound, though it is uncertain as to whether this was done intentionally or was simply the result of this being an independent recording. For example, several sections on both “Snuro” and “Black Earth” have a definite “Images and Words” tilt to them with low thudding guitar drones done in syncopated rhythms, but they tend to come across as an adaptation of that style to a sound more befitting of “Hemispheres” meets “Permanent Waves”.

There are only a few things that are really holding this release back, most of them found in either the songwriting or the performance. Vocalist Erik Llerena does an adequate job, but the vocal tracking and mixing sounds kind of dry, as well as a tad too high in the mix. The songwriting gets a bit convoluted at times, particularly on “Torn”, which consistently goes halfway towards one direction, then goes somewhere completely different without finishing the previous thought, mixing in gentle piano ballad sections with what sounds like half hearted Death Metal vocal barks here and there. Even the most stylistically consistent and strongest track on here “Cage Of Sands” gets pretty heavy on sectional development and looses itself a little between the 6 and 8 minute mark.

Tastes tend to vary amongst Progressive fans, but if you like the fusing of styles and have a thirst for solid Alex Lifeson styled lead guitar playing that can’t be quenched with RUSH’S 18 studio albums, this will likely appeal to you. It’s a bit under-produced, but given that it is basically available in mp3 form for all to hear at no charge, it is worth it for anyone of said persuasion who has the time to spend. The potential is definitely here for some interesting things to occur, but this sounds a lot like a music rough draft that is in need of some honing before it can really jump out at the listener.

Doncs res, ens anem veient per aquí.

Salut!!